La Quinta Forca

Les forques van ser des de la Baixa Edat Mitjana fins al segle XIX van ser un element quotidià dels paisatges urbans medievals i moderns, com ara Barcelona. En el període feudal els senyors de la noblesa tenien dret a alçar forques a les seves terres per demostrar el seu poder jurisdiccional. Generalment hi havia forques de caràcter fix, tot i que en ocasions especials se n'instal·laven de temporals. Solien estar situades a prop dels escorxadors ben a la vora d'on es morien els animals o als límits jurisdiccionals o límits d'accés. Als condemnats normalment se'ls deixava penjats varis dies a les forques per tal de donar exemple, i quan es trobava en els delictes més greus fins i tot s'esquarteraven els seus cossos i es deixaven podrir els trossos.

Durant un temps van ser cinc les zones de forques fixes a Barcelona. Una d'elles era al Pla del Palau, per on ara hi ha la delegació del govern, on hi havia el replà de les forques. D'aquesta ja en tenim notícia l'any 1382 quan els i les veïnes de la zona van demanar al rei Pere III el Cerimoniós que traslladés les fo s a un altre lloc, ja que allò era un transit on s'hi feia molta càrrega i descàrrega de vaixells.

També hi havia forques al Portal de Sant Antoni, al Pla de la Boqueria, que rebia aquest nom perquè era un lloc on es comerciava la carn de boc; al límit jurisdiccional amb la vila de Sants a l'encapçalament conegut amb el nom de Creu Coberta i la cinquena forca estava situada en un lloc més llunyà: més o menys on hi ha el nus de la Trinitat, conegut com el Turó de Finestrelles. Hi ha qui ho situa al carrer Suñol i Gros. Si ja avui dia és un lloc al qual es triga arribar-hi amb metro des del centre ciutat, en aquell temps encara era d'accés més difícil. Aquest emplaçament era un dels accessos que comunicava el Pla de Barcelona amb el Vallès, així que la unificació de forques en aquesta zona tenia un caràcter dissuasori per les persones que s'endinsaven dins del Pla de Barcelona. Des d'aleshores, quan volem expressar que una cosa està molt lluny diem que està a la Quinta Forca.

Extret: Altres Barcelones "La Quinta Forca", http://www.altresbarcelones.com/

L'Illa de Maians

El litoral de Barcelona no sempre ha estat el mateix, al llarg de la seva història s'ha anat modificant la línia de la costa i la terra ha anat guanyant terreny al mar. Inicialment a través de les aportacions dels sediments de les rieres que venien de Collserola, el riu Besòs i el riu Llobregat, i posteriorment amb la intervenció humana.

Si ara retrocedim cap als segles XIII i XIV trobem en front de la costa i a uns cent metres hi trobem dos bancs de sorra que hi formaven una illa. Aquesta petita illa es va coneixer amb el nom de l'illa de Maians. Igualment ja s'havia anat formant progressivament al llarg de bastants segles anteriors.

A partir del segle XV ens arriba la informació sobre que aquesta illa va acabar connectada amb l'entorn costaner de Barcelona amb la construcció del seu primer port ja el 20 de desembre del 1477 per decisió del rei Joan II.

El següent pas es va realitzar a partir de l'any 1660 quan s'havia iniciat ja abans una ampliació del port i aleshores ja arribava al lloc on ara hi ha el Passeig Joan de Borbó. A partir d'aleshores es realitzarien diferents ampliacions portuàries que s'esdevindrien al llarg dels següents segles.

Així també s'hi han acumulat sorres arrossegades pels corrents hidràulics marins i sediments del Besòs que quedarien retinguts per l'espigó del Port Vell que aleshores anava creixent al voltant de l'Illa de Maians, com si s'anés formant una petita península.

Aquest territori a fora muralles va ser reclamat per la parròquia de Santa Maria del Mar al·legant un privilegi medieval, comença a ser ocupat per barraques i magatzems de pescadors a la que s'afegirien els desallotjats de l'enderroc del barri de la Ribera

Al segle XVIII on havia estat Maians hi naixia el barri de la Barceloneta. Aquest barri va ser projectat i construït per l'enginyer Joris Prosper Van Verboom l'any 1753 per tal d'encabir-hi tots els habitants de la Ribera que havien perdut les seves cases enderrocades per Felip V per construïr la Ciutadella.

L'any 1986 l'escriptor català Quim Monzó va recordar el nom d'aquesta illa en el seu llibre de contes: L'Illa de Maians.

Exposició de pensadores del segle XII

Entre els dies 14 de maig i 14 de juny del 2010 a la Biblioteca de la Facultat de Geografia i Història de la UB s'ha inaugurat una exposició que es diu: Pensadores del segle XII: Hildegarda de Bingen, intel·lectual polifacètica (1098-1179), i Herrada de Hohenburg (1125/1130-1195) que va ser compiladora de l'Hortus deliciarium, organitzada pel Seminari de Filosofia i Gènere. Eren dues pensadores que tenien un viu interès comú per a la filosofia natural, l'art i la música que les dues van excercir.

Hildegarda va ser una autora polifacètica i molt prolífica; va escriure obres sobre filosofia, ciències naturals i medicina, un extens epistolari, un drama moralitzant i un recull de cançons amb música i lletra pròpies. També va inventar una Lingua ignota i va ser la inspiradora iconogràfica de les il·lustracions de les seves obres.

Herrada de Hohenburg va ser compiladora de l'Hortum deciliarum, una obra singular amb textos amb una originalitat iconogràfica sobre la història de la salvació.

L'exposició es troba acompanyada amb imatges i textos procedents de manuscrits i edicions facsímils de les obres d'Hildegarda i Herrada en uns taulells situats a la planta -1

Per més informació sobre l'exposició la podeu trobar a:

http://www.ub.edu/filosofiagenere o també a la web de les biblioteques de la UB a través d'aquest apartat: http://www.bib.ub.edu/es/eines/archivo-noticias/?tx_mininews_pi1%5BshowUid%5D=775&cHash=705e5961f6 http://www.bib.ub.edu/es/eines/archivo-noticias/?tx_mininews_pi1%5BshowUid%5D=775&cHash=705e5961f6.

Llibertat a cops de falç

Us recomano una exposició organitzada pel bar restaurant Terra d'Escudella al carrer Premià 20. Tot i que l'acte de presentació de la nova exposició es farà el proper dilluns 12 d'abril a les 19:30, si hi aneu ja la podreu veure al menjador de l'interior del restaurant.
L'exposició duu per títol "la Llibertat a cops de falç. Revoltes i moviments populars als Països Catalans (1450-1790)". Es tracta d'una mostra elaborada per l'equip impulsor del restaurant, un restaurant que vol posar a l'abast de tothom la rica gastronomia dels Països Catalans relacionant-la amb la cultura popular. Aquesta tasca s'ha volgut complementar amb una mostra que estarà instal·lada de manera permanent a l'espai del menjador interior.
El fil conductor de l'exposició son els moviments transformadors que s'han produït arreu dels Països Catalans al llarg de la història, posant l'accent en les classes populars com a motors i agents de canvi. El marc d'anàlisis son els quatre grans territoris de parla catalana, amb la intenció inequívoca de donar testimoni de la unitat cultural, política i lingüística d'aquest país, així com el caràcter clarament combatiu que en les nostres classes populars han demostrat fins a temps recents.
Sens dubte, és una tasca ambiciosa que el Terra d'Escudella ha volgut executar amb màxim rigor, però també amb una clara visió pedagògica i divulgativa.
Per tot això, des del Terra d'Escudella ens emplacen a assistir a l'acte de presentació que es durà a terme al restaurant i que comptarà amb la participació de l'historiador Agustí Barrera i l'equip que ha fet possible l'exposició. Després dels parlaments, es podran degustar un seguit de plats amb història, pensats i elaborats especialment per a l'ocasió.

El Carnestoltes

A l'edat mitjana ja es celebrava la festa del Carnestoltes. El mot Carnestoltes vé del llatí de Carnis i Tollere que vol dir "carn permesa" i fa referència a l'abstinència de la carn que es feia per Quaresma, que era el període que seguiria al de Carnestoltes.
Seria una festa totalment marcada amb un contingut pagà i fora del calendari cristià però es feia servir com a referència per a fixar els terminis temporals. A la Crònica de Jaume I trobem referències com: Que hom no gaus pendre perdius... de carnestoltes tro a Sant Miquel: que ningú gosi agafar perdius... de Carnestoltes a Sant Miquel (Crònica de Jaume I, cap. 90; citat al Diccionari Alcover Moll a la veu "Carnestoltes").
A l'edat mitjana el Carnestoltes solia paralitzar les ciutats. Era un temps de molta barrila i confusió. Aquesta confusió feia que molts cops també es perpretessin els disturbis i les rauxes de la gent més involucrada cap a la ciutat. Sembla que el 1333 els consellers de Barcelona van voler prohibir la llibertat dels estudiants, batxillers i mestres de les escoles de la ciutat poguessin organitzar cavalcades disfressats per carnestoltes sota una maleïda pena de multa de 200 sous i els pares l'acabarien pagant. El 1443 es documenta que a Barcelona hi hauria un atac contra una prostituta "Maria la Grega" per part del mal comportament d'un mariner al seu bordell per Carnestoltes. El batlle de Terrassa (1432) feu redactar un ban contra els excessos del carnestoltes:

Ara hoiats que·us fa hom a saber a tot hom generalemnt per manament del honrat en Ffalip dez Carner, batle de la vila e terma de Terraça per la insigna ciutat de Barchinona, senyora d’aquells, que com per lo tirar de terangodes qui·s sol fer en lo jorn de Carnestoltes e en los dies abans se seguesquen diverses inconvenients, dants e perills. E lo die present se’n sian crydats saguir ací en la vila, perquè lo dit honrat batle volet provahir ans que cars sinestre no se’n saguesca, diu e mana a tot hom generalement, de qualsevol ley, stament, condició o preheminència sia, qe de quí avant no gosen ni presumeschan tirar tero(n)gades a nagú, no dar sagonades, ni serradures per los ulls. E açò, sots bant de C sous per cascú qui contra ffarà e per cada vegada que serà contraffet. (Recollit per Salvador Cardús i Florensa: "Ordinacions de bon govern de la batllia de Terrassa" Fundació Salvador Vives Casajoana. 2000.)

A molts els costava seguir la Quaresma després del Carnestoltes. Aquí tenim un petit relat d'un clergue:

Un monge e uns clergues ajustaren se en casa de un clergue lo dimarts de carnes toltes, e menjaren e begueren tro a la mija nit. E quant canta lo gall de la mige nit digueren al un macip: Ves, portens la gallina que sta prop del gall, que aquella es tots temps la pus grossa, e ouciu la, e met la a coure, e menjar lem. Lo macip ho feu axi. E quant ach morta la gallina e la volgue traure los budells ab la ma, traguen un gran çapo o calapet. Quant lo macip ho vee crida molts grans crits. Spauentats los monges e los clergues queu veeren, conegueren que era allo sdeuengut per lo lur peccat de gola, e ab gran comfusio e vergonya quescu sen torna a lur case. (Es pot trobar l'exemplari sencer a www.cervantesvirtual.com)

A molts els costava seguir la Quaresma després del Carnestoltes. Aquí tenim un petit relat d'un clergue:

Un monge e uns clergues ajustaren se en casa de un clergue lo dimarts de carnes toltes, e menjaren e begueren tro a la mija nit. E quant canta lo gall de la mige nit digueren al un macip: Ves, portens la gallina que sta prop del gall, que aquella es tots temps la pus grossa, e ouciu la, e met la a coure, e menjar lem. Lo macip ho feu axi. E quant ach morta la gallina e la volgue traure los budells ab la ma, traguen un gran çapo o calapet. Quant lo macip ho vee crida molts grans crits. Spauentats los monges e los clergues queu veeren, conegueren que era allo sdeuengut per lo lur peccat de gola, e ab gran comfusio e vergonya quescu sen torna a lur case. (Es pot trobar l'exemplari sencer a www.cervantesvirtual.com)

Extracte: Àvols Fembres (Roger Benito i Julià).