dimecres, 15 de setembre del 2010

Una sàvia defensada per 7 pacients (s.XIV)

Sabieu que, a l'edat mitjana, la medicina la practicaven les dones? Doncs era així fins el segle XIV, en crear-se les universitats, el seu caràcter paternalista impediria l'accés femení a qualsevol carrera i, com no, a medicina. Les dones eren jutjades i forçades a pagar multes o a la presó... entre coses molt pitjors.

Això li va passar a Jacoba Félicié, metgessa d'Alemanya, acusada pel degà i els professors de la facultat de medicina de París l'11 d'agost de 1322, per fer pràctiques mal vistes a París i als voltants. Tenia 30 anys.
El judici duraria mesos, amb testimonis sobre la seva pràctica mèdica, totalment contrària a les autoritats que mentien sobre que no sabia llegir ni escriure, sense coneixements a cap universitat ni reconeguda pel canceller o, els mestres. Al final, la condemnarien a pagar 70 lliures parisenques si seguia exercint.


De 8 persones obligades en anar al jutjat, unes 7 la defensarien: Joan de Sant Audomar (taverner) i la seva dona Matilde, Joan Faber, Odó de Cormessiac, Clemència de Belvac, Joana (esposa d'en Dionís, conegut com a Bilbaut, Joana de Monciac i Iu (Tuelu).

Sabien que tenia molts coneixements i capacitats sobre medicina i cirurgia.
Un explica que "era més savia en l'art de la cirurgia i la medicina que qualsevol metge o cirurgià del París". Li deien que era "experta en medicina" pels bons resultats terapèutics i les maneres alternatives de tenir coneixements al marge de sancions acadèmiques.

Visitava tant dones com homes de diferents sectors socials. Hi trobem un taverner, un germà de l'hospital de París, una calderera d'estany, un servent de la cúria, el canceller reial... Tractava malalties variades, malgrat la falta d'informació. Els pacients es podien referir amb noms concrets (febre continuada, gota o impotència), en el dolor (mal de cap, a l'orella, o també de ronyons), o símptomes més generals (dificultat de moviment...).
Per a diagnosticar, actuava al costat dels pacients i els observava amb el pols, l'orina i palpant altres parts del cos. Coneixeria malalties per noves vies alternatives: a través d'operacions i observacions ja gal·lèniques. També serien com un pronòstic positiu per a tractar les malalties.
Aleshores, els prometria curar amb la fórmula religiosa "Us curaré, mitjançant Déu, si creieu en mi" i, a la vegada, preparava diferents procediments terapèutics. Els més freqüents eren purgants, xarops o artilugis per a la sudoració; sense saber si ella els administrava directament, els dongués per beure o els prenguessin davant seu. Abans d'oferir-los, els provava ella o algú que l'acompanyés. Els pacients no coneixien les fórmules però acceptaven bé el tractament; ella aconseguiria curar-los.


Per les seves capacitats, es posava evident que 5 pacients hi van poder recorrer com l'única alternativa als mals pronòstics i remeis deseperançadors d'altres metges.



La relació amb els pacients era des del diàleg, partint de la fórmula religiosa com un gest de confiança per a realitzar alguna acció mèdica.
En la literatura mèdica escolàstic, apareix molt la relació de confiança entre senador i pacient, acompanyada de consells imposants per mantenir-la, creant una dependència del pacient de forma passiva.
En canvi, el cas de Jacoba era molt diferent, ja que tenia un tracte molt més humà i actuava com a mediadora d'un desig involucrant el pacient de forma molt més activa; demanant-los expressar la seva confiança.
Joana de Monciac explica: " I quan va arribar, la va observar, li va prendre el pols i inspeccionar l'orina. I immeduiatament després, li va dir que ella mateixa, per la gràcia de Déu, li podria tornar la salut. I (Joana) li contestava que ho desitjava aixi."


Després, el cas de la Matilde (dona del taverner), que havia estat visitat per metges que no li encertarien tractaments, i l'atendria ella: "La Jacoba li va dir al Joan i a ella mateixa, que li curaria la malaltia amb l'ajuda de Déu si ells ho desitjaven". Normalment, els tractes eren fets en primera persona, com: "Ell es va fer arrossegar fins a casa de la Jacoba", "la Jacoba, requerida pel mencionat Joan, va anar a casa seva" o "ell mateix va demanar que vingués la Jacoba".
Només la Clemència no acceptaria el tractament; no volia que li digués res i es va limitar a fer el tractament. A més, va ser el seu marit en sentir parlar d'ella, la reclama mentre la tractaven altres metges.


La manera d'expressar l'autoritat era molt flexible, però les visites no eren gratuïtes o com amics; Com a canvi, pagaven a la voluntat o pactaven un preu previ. El taverner li donaria uns 40 sous.

Altres vegades, no volia cobrar fins després de la curació.

La confiança anava més enllà: representar un nou tipus d'autoritat femenina atenent les dones, només la reconeixerien en saber sobre el cos femení d'altres dones en la intimitat, davant dels valors masclistes medievals. El fet està estudiat per Luisa Muraro i la Llibreria de Dones de Milà.

Al judici, es defensaria com a dona amb valors socials i simbòlics a la diferència femenina i respectar la seva naturalesa, com també la mateixa masculina: "És més honest i apropiat que una dona experta en aquest art visiti una altra dona malalta, l'explori i investigui els secrets de la natura i les parts més íntimes, enlloc de fer-ho un home; a qui no se li permet veure aquestes coses, ni ivestigar, palpar mans, mamelles, ventre, peus. A part, han d'evitar i fugir de les societats secretes". "I una dona, abans es deixa morir que revelar a un home els seus secrets, per la virtut sexual de moltes dones i la seva vergonya, Fins i tot, moltes dones (també homes) han mort per les seves malalties per no volent ser visitats per metges que coneguessin els seus secrets".

Aquí, la Jacoba fa servir els temes entre secret-genitals-sexualitat Pel que fa el secret, parla de dos espais més concrets: el cos femení i els espais de relació entre les dones. Al primer punt, la la vergomya i la virtut femenines com dos elements que hi han fet accedir els homes. I defensaria l'harmonia entre-dones, advertint que destrossar-la és molt perilllós.

Així, va poder expressar lliurement els secrets íntims davant del silenci.
Però, la cúria eclesiàstica va rebutjar els seus arguments amb un discrus missògen i totalment intolerant, tractant-la d'embaucadora per imitar maneres d'actuar dels homes i no haver passat per algun estudi europeu; i exclouria les dones en accedir a la facultat, discriminant-les com a perilloses. Les respostes del degà i els mestres mostren la discriminació a l'autoritat femenina. i li aplicarien la condemna.


Un procés semblant també el patirien cinc practicants, 3 dones (Joana la conversa, la cirurgiana Margarida d'Ipra i la jueva Belota).

A Catalunya, cap el 1390, també se'n discriminaria de maneres semblants: Francesca i Blanca de Barcelona i Ramona Deulofeu, de València.
Extret: Cabré i Pairet, Montserrat; Salmón Muñiz, Fernando: Poder académico versus autoridad femenina: La facultad de medicina contra Jacoba Félicié (1322).