El Carnestoltes

A l'edat mitjana ja es celebrava la festa del Carnestoltes. El mot Carnestoltes vé del llatí de Carnis i Tollere que vol dir "carn permesa" i fa referència a l'abstinència de la carn que es feia per Quaresma, que era el període que seguiria al de Carnestoltes.
Seria una festa totalment marcada amb un contingut pagà i fora del calendari cristià però es feia servir com a referència per a fixar els terminis temporals. A la Crònica de Jaume I trobem referències com: Que hom no gaus pendre perdius... de carnestoltes tro a Sant Miquel: que ningú gosi agafar perdius... de Carnestoltes a Sant Miquel (Crònica de Jaume I, cap. 90; citat al Diccionari Alcover Moll a la veu "Carnestoltes").
A l'edat mitjana el Carnestoltes solia paralitzar les ciutats. Era un temps de molta barrila i confusió. Aquesta confusió feia que molts cops també es perpretessin els disturbis i les rauxes de la gent més involucrada cap a la ciutat. Sembla que el 1333 els consellers de Barcelona van voler prohibir la llibertat dels estudiants, batxillers i mestres de les escoles de la ciutat poguessin organitzar cavalcades disfressats per carnestoltes sota una maleïda pena de multa de 200 sous i els pares l'acabarien pagant. El 1443 es documenta que a Barcelona hi hauria un atac contra una prostituta "Maria la Grega" per part del mal comportament d'un mariner al seu bordell per Carnestoltes. El batlle de Terrassa (1432) feu redactar un ban contra els excessos del carnestoltes:

Ara hoiats que·us fa hom a saber a tot hom generalemnt per manament del honrat en Ffalip dez Carner, batle de la vila e terma de Terraça per la insigna ciutat de Barchinona, senyora d’aquells, que com per lo tirar de terangodes qui·s sol fer en lo jorn de Carnestoltes e en los dies abans se seguesquen diverses inconvenients, dants e perills. E lo die present se’n sian crydats saguir ací en la vila, perquè lo dit honrat batle volet provahir ans que cars sinestre no se’n saguesca, diu e mana a tot hom generalement, de qualsevol ley, stament, condició o preheminència sia, qe de quí avant no gosen ni presumeschan tirar tero(n)gades a nagú, no dar sagonades, ni serradures per los ulls. E açò, sots bant de C sous per cascú qui contra ffarà e per cada vegada que serà contraffet. (Recollit per Salvador Cardús i Florensa: "Ordinacions de bon govern de la batllia de Terrassa" Fundació Salvador Vives Casajoana. 2000.)

A molts els costava seguir la Quaresma després del Carnestoltes. Aquí tenim un petit relat d'un clergue:

Un monge e uns clergues ajustaren se en casa de un clergue lo dimarts de carnes toltes, e menjaren e begueren tro a la mija nit. E quant canta lo gall de la mige nit digueren al un macip: Ves, portens la gallina que sta prop del gall, que aquella es tots temps la pus grossa, e ouciu la, e met la a coure, e menjar lem. Lo macip ho feu axi. E quant ach morta la gallina e la volgue traure los budells ab la ma, traguen un gran çapo o calapet. Quant lo macip ho vee crida molts grans crits. Spauentats los monges e los clergues queu veeren, conegueren que era allo sdeuengut per lo lur peccat de gola, e ab gran comfusio e vergonya quescu sen torna a lur case. (Es pot trobar l'exemplari sencer a www.cervantesvirtual.com)

A molts els costava seguir la Quaresma després del Carnestoltes. Aquí tenim un petit relat d'un clergue:

Un monge e uns clergues ajustaren se en casa de un clergue lo dimarts de carnes toltes, e menjaren e begueren tro a la mija nit. E quant canta lo gall de la mige nit digueren al un macip: Ves, portens la gallina que sta prop del gall, que aquella es tots temps la pus grossa, e ouciu la, e met la a coure, e menjar lem. Lo macip ho feu axi. E quant ach morta la gallina e la volgue traure los budells ab la ma, traguen un gran çapo o calapet. Quant lo macip ho vee crida molts grans crits. Spauentats los monges e los clergues queu veeren, conegueren que era allo sdeuengut per lo lur peccat de gola, e ab gran comfusio e vergonya quescu sen torna a lur case. (Es pot trobar l'exemplari sencer a www.cervantesvirtual.com)

Extracte: Àvols Fembres (Roger Benito i Julià).