dijous, 1 de setembre de 2011

Els "murcianos" (segona part)

Als anys vint la construcció de les vies del metro i l'Exposició Internacional del 1929 va generar molta feina per als nouvinguts procedents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d'explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de les sequeres i les males collites. Però passat aquest gran moment de creixement de la ciutat molts d'aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent indústria oferia més possibilitats que l'horta murciana molts van decidir quedar-s'hi. Cal pensar que a més en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d'altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d'ells, que havien treballat aixecant el recinte de l'Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D'altres com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construïnt una gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van aparèixer llavors els "callejones" que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d'aquestes per a la qual no ha estat suficient l'abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspon un -diguem-ne per entendre'ns- water i un safareig, parennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests "murcianos" que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d'on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l'Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l'Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l'any 1931.

Descrits als diaris com una "plaga", com "un exèrcit de pidolaires" o com una "inundació" ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un "cordó sanitari" al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluintàries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la misèria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com "la petita Múrcia" amb una població d'uns 20.000 murcians, en total d'uns 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i l'anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l'entrada al barri que hi deia: "Catalunya termina aquí. Aquí empieza Murcia!".

Però el cas és que la majoria d'aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d'acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l'eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crònica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Itàlia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE (Servicio de Información del Nordeste de España) les xarxes de confidents que des de l'estranger informaven als franquistes dels moviments exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme.

Però la memòria és feble, i tristament 70 anys més tard molts fills i néts d'aquells murcians tornen a reproduïr els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d'uns nous "murcianos". Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l'Hospitalet.


Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com)

Els "murcianos" (primera part)

A les darreres eleccions municipals, molts ens hem sorprès per l'augment del vot basat en la xenofòbia. Amb arguments barroers, demagògics i falsos uns antics feixistes, reconvertits a demòcrates, han instigat l'odi a l'altre, al diferent, buscant culpables propers a una crisi que s'ha generat en esferes més altes que els nostres carrers.

Podriem entrar en disquisicions de caire més aviat filosòfic. Qui pot distingir entre un nosaltres i un ells? I segons quin criteri? Al nostre entendre dividint a la gent es pot iniciar una espiral en la que al final la distinció no sigui entre nosaltres i ells, sinó entre jo i la resta del món. I dividir mai fa més forta la gent, al contrari, l'afebleix.

Tots els que vivim a Sants som fruit de les migracions. O de les actuals, vingudes de tots els origens possibles, o de les dels anys 50, 60 o 70, d'Andalusia, d'Aragó, Galícia, Castella, Extremadura... o de les del final del segle XIX o de principis del segle XX, provinents primer de Catalunya i de la Franja d'Aragó i posteriorment de Múrcia. La prova més clara és constatar que la població de Sants fa uns dos-cents anys només la formaven 436 habitants.

L'arribada de les grans indústries: El Vapor Vell (1846), la España Industrial (1849), Can Batlló (1878) i Serra i Balet (1912), entre d'altres, va fer que la població en pocs anys es multipliqués amb els obrers que venien amb les fàbriques de l'interior de la ciutat i amb gent que vinguda de totes les comarques catalanes.

L'any 1897 Barcelona s'annexaria als pobles del pla i Sants es convertiria en un barri obrer de la perifèria d'aquesta gran ciutat, però la influència de la ciutat que creixia seguint les quadrícules de Cerdà, es va notar molt abans del Decret d'Agregació. Una fita important que cal destacar és l'Exposició Universal del 1888 amb que els polítics i industrials van voler situar la capital catalana al mapa del món. A partir d'aquest moment Barcelona va iniciar un procés de creixement a batzegades, supeditat a grans projectes, el segon dels quals és el que serveix d'escenari a aquest relat, l'Exposició Universal del 1929.

La Barcelona de l'Eixample que multiplicava el terreny edificat de l'antiga ciutat, de les exposicions i del metro necessitava una ingent quantitat de mà d'obra, una gent que en gran part, a partir de les obres preparatòries de l'Exposició del 1929 va arribar de Múrcia. Molts dels obrers que construïren aquesta ciutat anaven a viure a les barraques de Montjuic i, entre els murcianos, molts van anar a la Collblanc i a la Torrassa, fins al punt que aquest darrer barri era conegut com "la petita Múrcia."

Als anys 30 la situació al camp espanyol era dramàtica. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial l'estat espanyol s'havia beneficiat del que les grans potències europees estaven totalment dedicades al manteniment de la guerra. Molts dels industrials es van enriquir dedicant-se a l'exportació dels seus productes, però aquesta prosperitat, sempre per a uns pocs, era un miratge. Quan la guerra va acabar va acabar l'exportació. A l'horta murciana, on havien pujat els preus dels fruits i els salaris tot es va esfondrar. A més a més tot es va agreujar per culpa de la sequera que patia el pantà de Puentes.

Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emmigrar cap Amèrica, marxant des del port d'Aguilas sense cap tipus de documentació. Poc aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven amb tren pagaven més però podien arribar més ràpid.

Però se'ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca. van arribar amb automnibús, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L'any 1927 uns germans murcians del poble d'Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir 15 vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d'obra barata.

El periodista Carles Sentis va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca "Vint-i-vuit hores en transmiserià", on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bactèria que encara avui és la principal causant de la ceguesa, o fent descripcions d'aquests com si es tractés d'una cultura primitiva.

Efectivament entre els murcians es podia trobar un nombre molt elevat d'analfabets, però l'explicació d'aquest fet l'hauriem de buscar en la pèssima situació de l'escola a nivell estatal, a les desigualtats socials i a les dures condicions laborals i de vida a que es veien abocats aquests treballadors. Cal recordar que a Barcelona mateix en aquest moment, segons els estudis hi mancaven la meitat de les places necessàries a les escoles.

Si voleu llegir els articles de Carles Sentís a la revista Mirador els podeu descarregar en els següents enllaços:

Mirador 196.


Mirador 197.


Mirador 198.


Mirador 201.



Extracte: Memòria de Sants (www.memoriadesants.blogspot.com).

diumenge, 17 de juliol de 2011

Elizabeth Blackwell



Elizabeth Blackwell va néixer el 1821 a Bristol, Anglaterra, dins d'una família anglesa amb una suficient capacitat econòmica per pagar una formació a ella i els seus germans. El 1831 la seva família va emmigrar a Cincinnati als Estats Units- on el seu pare obriria una refineria a Nova York. A casa seva feren acollida als esclaus que fugien del sud per aconseguir la llibertat al Canadà.
Després de la mort del seu pare va voler estudiar medicina a la universitat per arribar a ser metgessa però van rebutjar la seva sol·licitud en deu universitats fins quan va ser acceptada a la Universitat de Geneva (Nova York) on es gradua el 1849 sent així la primera dona que es doctora en medicina als Estats Units.

Se'n va anar a París on va exercir en la maternitat i obstetrícia però el seu desig de ser cirurgiana no va ser possible, perquè va quedar cega d'un ull. Va tornar als Estats Units i amb perseverància i tenacitat va crear el primer hospital del món dirigit només per metgesses on atenien els malalts pobres i desamparats. Durant sis anys va treballar en la pobresa i l'aïllament professional però el 1857 juntament amb la seva germana Emily van obrir una escola d'infermeria per a dones. Uns anys més tard, el 1868, va ajuntar aquesta escola, l'Escola de Medicina per a dones, on va tenir com a col·laboradora la Dra Rebecca J. Cole (1846-1922), la segona dona negra graduada en medicina el 1867. La primera dona afro-americana va ser Rebecca Lee Crumpler (1831-1895) que va obtenir el seu diploma tres anys abans, el 1864.

Elizabeth va escriure tractats per difondre consells i recomanacions sobre la prevenció i com millorar la higiene i l'alimentació. Entre les seves obres figuren: "L'educació física de les joves" (1852), "L'element humà del sexe" (1884) i "Primers treballs per a l'obertura de la professió mèdica a les dones" (1895).

Va tornar a Anglaterra on va fer instal·lar l'Escola Londinenca de Medicina per a Dones on va exercir la càtedra de ginecologia i va donar conferències als obrers de Londres. Va seguir lluitant per la seguretat contra la malaltia, la millora de les vivendes dels pobres i les cooperatives per dismunuïr el preu dels aliments.
Va combinar la seva pràctica mèdica amb la croada moral contra la prostitució i a favor de l'educació sexual dels joves i amb el seu esperit actiu i emprenedor, va desafiar la censura i els facultatius de la seva època i els facultatius del moment. En els Estats Units, l'única institució que va acceptar les dones des del 1871 va ser l'universitat de Siracusa fundada per metodistes progressistes. Elizabeth va morir a Hastings, al sud d'Anglaterra, el 1910 amb 89 anys d'edat.

Als inicis del segle XX, el 1910, les reformes del metge Abraham Flexner (1866-1959) impedirien novament l'entrada de les dones en les escoles de medicina als Estats Units. La medicina es va convertir durant vàries dècades en una professió per homes blancs de classe mitjana-alta que cobraven salaris elevats pel seu servei.

dimecres, 6 de juliol de 2011

El tren a Sants


El primer tren que circulà als Països Catalans va ser Mataró-Barcelona, el 1848; en aquesta línia s'hi va fer el primer túnel de la península ibèrica, a Mongat. A partir d'aquesta data, es va accelerar el desenvolupament del ferrocarril a tot Catalunya tant cap al nord com al sud: el 1854, a Granollers, que s'ajuntaria amb la de Mataró fins a Portbou i, el 1855, a Montcada, Sabadell i Terrassa, Manresa, que uniria Barcelona amb Lleida i Saragossa.
La sortida lògica de les línies ferroviàries de la ciutat en direcció sud, era per la costa, seguint el camí ral de Barcelona; a Sants i la Bordeta, eren terrenys plans i sense gaires accidents geogràfics, a banda de les diverses rieres que baixaven de Collserola i que han quedat fossilitzades en alguns dels actuals carrers: Riera Blanca, Riera d'Escuder o Riera de Magòria.
Però si es va donar un condicionant més fort va ser la pressió dels interessos dels propietaris industrials tèxtils que creien que el tren era l'única manera més ràpida de fer negocis amb els seus productes: distribuïen les mercaderies i aconseguir les matèries primeres de manera més ràpida i a costos molt més baixos dels que, després, les vendrien. A Sants, ja funcionaven les dues fàbriques tèxtils més importants, com el Vapor Vell (1846) i l'Espanya Industrial (des del 1847) com algunes de químiques.
El 1851, Michael de Bergue, un enginyer anglès que vivia a Barcelona, va aconseguir la concessió per fer la línia de tren Barcelona-Molins-Martorell; que seguiria fins a Tarragona i València. Les obres es van iniciar el 1854; sota la companyia ferroviària: "Caminos de Hierro del Centro de España"; hi van explotar mà d'obra barata de forma injusta: paletes, fusters, picapedrers, peons i dinamita; amb jornades de treball injustes i precàries; amb animals de tir i dinamita. Les vies eren de tamany ibèric i arribava des de l'estació de Rambla Catalunya-Ronda Universitat.

El 1855, ja es va edificar la que seria la primera estació de Sants; estava al final del carrer Riego, de forma que fos molt propera a l'Espanya Industrial. La següent estació que es va inaugurar va ser la de la Bordeta, també propera a una fàbrica, que es deia Aprestadora Española.


Les locomotores de vapor treien el fum gris fosc cap enrere i avisaven el pas pel seu xiulet peculiar. Es va accelerar el transport de les primeres matèries: les peces tèxtils de les dues fàbriques i altres recursos del Baix Llobregat que s'exportaven al port com a mercaderies: fusta, recursos minerals: pedres. Més avançarien cap al Garraf i, després, cap a Tarragona, Reus, Valls i Lleida.

Les línies, en anar creixent, van anar portant un conseqüent augment de problemes per als veïns. Els santsencs van començar a veure com s'anaven tallant els seus antics camins que enllaçaven amb les Corts i com el poble quedava seccionat entre Sants i la Bordeta. Els accidents eren freqüents i els conflictes entre l'Ajuntament de Sants i la companyia ferroviària esdevingueren cada cop més cruents. El fum del vapor també era una font de problemes per a la gent del carrer.
Els veïns veien amb por les obres del tren i s'organitzaren diferents cops per intentar afrontar aquesta situació i reivindicar les seves primeres necessitats i protestar contra les obres. Però l'ajuntament tenia, en primer lloc, els interessos econòmics dels Muntades o els Güell abans de les necessitats veïnals.
La Capitania General va amenaçar les associacions veïnals de segrestar-los al vaixell-presó Europa en cas de destrossar les vies fèrries o telegràfiques.
Els últims anys d'independència del poble de Sants, les inversions de l'Ajuntament per minimitzar els talls de les obres van ser només per interessos econòmics. Es feien ponts als carrers del Nord (actual Galileu) i Alcolea per comunicar de forma pèssima, les dues àrees del barri separades per les vies. En canvi, el cas del pont dels amos de Can Catà era diferent; es va fer amb diners públics per a un ús privat de la família; que els veïns indignats la cremarien a la revolució del 36.


A part de les línies del sud; ja al segle XX, apareixen els carrilets el 1912; en obrir l'estació de la Magòria que aniria a l'Hospitalet, Cornellà i el costat del Llobregat fins a Martorell; per unir-se amb la línia d'Igualada i seguir cap a Manresa, per circular-hi sals potàssiques i productes tèxtils; i el 1919 entren els primers vagons de passatgers per un ús lúdic i s'obren noves estacions com Ildefons Cerdà, Sant Josep, Av. Carrilet. Almeda i Cornellà.

Però, el pas fins a la Plaça Espanya el 1926, era bàsicament per contactar amb la ciutat i va crear molts problemes als veïns dels barris com la Magòria, Bordeta, Font de la Guatlla o el Port, que van fer tallar el pas a la Gran Via i alguns carrers que unien els punts dels veïns, als anys 70, quan amb les males condicions de les vies.


Als primers anys del segle XX, les línies de tren creixien i Sants s'anava configurant com un punt vital de la xarxa ferroviària. Aquest creixement va suposar, per als industrials, un benefici econòmic mentre que per als veïns seguiria sent, cada cop més, una font o causa de problemes més greus.

Als darrers anys d'independència del poble de Sants, les inversions del seu ajuntament en infraestructures per minimitzar els talls de les obres foren enormes economicament parlant.

Es feien ponts al carrer del Nord (actual Galileu) i el carrer Alcolea per mantenir les àrees bàsiques connectades però insuficients. Un cas diferenciat seria el del pont de Can Catà, un dels terratinents del barri, que es varen fer amb diners públics per a un ús privat de la família. Els santsencs recordaran molt bé això durant la revolució del 36, la seva finca fou una de les dues que van cremar el barri.

Els voltants de les vies del tren, com la publicació local de l'època El Eco de Sants constata en tornaren llocs inhòspits i solitaris on els robatoris eren cada cop més freqüents. El tren també representava un tall immens al trànsit lliure de carruatges, limitant el creixement dels principals eixos santsencs. I els accidents seguirien sent més freqüents.

Tot això va generar protestes i veus a favor del soterrament de les vies. Però tot i que aquest es va acceptar en part l'anu 1905, el contracte de l'execució de les obres no va signar fins el 1923. Acordant com a punt innegociable que en cap cas l'estació ni l'estació de Sants i el servei de mercaderies quedarien tancats. Evidentment, els Muntades seguirien exercint des de la fàbrica cpm a amos o des de l'alcaldia, com a freqüents inquilins.

Les obres de la nova estació i del cobriment de les vies es van eternitzar. De forma que les andanes d'aquesta no es van inaugurar fins al 1936, però l'edifici no fou plenament acabat fins el 1941.

En la guerra civil, els vagons van tenir un ús militar pel Front Popular, sobretot per la CNT i la FAI, per afrontar els atacs feixistes.
Com veiem en la història de Sants i del tren han estat lligades des dels seus inicis. Tristament, en l'actualitat, podem constatar de nou com un cop més, els interessos econòmics es situen per davant de les problemàtiques socials o urbanístiques que aquests generen.
El barri seguirà tallat (més encara que abans) i l'Estació duplicarà el seu tamany amb franquícies de grans multinacionals per l'arribada d'un nou tren, el TAV (o AVE) pensat per les grans èlits, suposant la centralització de la xarxa ferroviària i un nou pla urbanístic especulatiu format per grans superfícies i habitatges dormitoris, com la construcció de la torre Malàia.
Mentre que les condicions de rodalies segueixen sent cada cop més defectuoses, els retards i el mal servei perjudiquen les i els usuaris que el necessiten cada dia, provocant fins i tot, accidents. Les queixes dels veïns han estat molt evidents com es pot veure a diaris com La Burxa, la Directa, la Línia de Sants o El Punt. Una de les accions realitzades seria l'1 de desembre, amb la manifestació organitzada per la plataforma Decideixo decidir, reclamant d'aturar la centralització i reclamant el traspàs de les infraestructures, on hi participarien treballadors, organitzacions sindicals i polítiques (CUP, CGT, Intersindical, COS...) , malgrat alguns hipòcrites com CiU que ho farien tan sols com a excusa per tenir vots després de pactar les obres amb el PP entre final de la dècada del 1990 i després del 2000.

Extret: Pardo Xavier, Sanromà Joan. El ferrocarril. Arxiu de Sants-Montjuïc.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Una sàvia defensada per 7 pacients (s.XIV)

Sabieu que, a l'edat mitjana, la medicina la practicaven les dones? Doncs era així fins el segle XIV, en crear-se les universitats, el seu caràcter paternalista impediria l'accés femení a qualsevol carrera i, com no, a medicina. Les dones eren jutjades i forçades a pagar multes o a la presó... entre coses molt pitjors.

Això li va passar a Jacoba Félicié, metgessa d'Alemanya, acusada pel degà i els professors de la facultat de medicina de París l'11 d'agost de 1322, per fer pràctiques mal vistes a París i als voltants. Tenia 30 anys.
El judici duraria mesos, amb testimonis sobre la seva pràctica mèdica, totalment contrària a les autoritats que mentien sobre que no sabia llegir ni escriure, sense coneixements a cap universitat ni reconeguda pel canceller o, els mestres. Al final, la condemnarien a pagar 70 lliures parisenques si seguia exercint.


De 8 persones obligades en anar al jutjat, unes 7 la defensarien: Joan de Sant Audomar (taverner) i la seva dona Matilde, Joan Faber, Odó de Cormessiac, Clemència de Belvac, Joana (esposa d'en Dionís, conegut com a Bilbaut, Joana de Monciac i Iu (Tuelu).

Sabien que tenia molts coneixements i capacitats sobre medicina i cirurgia.
Un explica que "era més savia en l'art de la cirurgia i la medicina que qualsevol metge o cirurgià del París". Li deien que era "experta en medicina" pels bons resultats terapèutics i les maneres alternatives de tenir coneixements al marge de sancions acadèmiques.

Visitava tant dones com homes de diferents sectors socials. Hi trobem un taverner, un germà de l'hospital de París, una calderera d'estany, un servent de la cúria, el canceller reial... Tractava malalties variades, malgrat la falta d'informació. Els pacients es podien referir amb noms concrets (febre continuada, gota o impotència), en el dolor (mal de cap, a l'orella, o també de ronyons), o símptomes més generals (dificultat de moviment...).
Per a diagnosticar, actuava al costat dels pacients i els observava amb el pols, l'orina i palpant altres parts del cos. Coneixeria malalties per noves vies alternatives: a través d'operacions i observacions ja gal·lèniques. També serien com un pronòstic positiu per a tractar les malalties.
Aleshores, els prometria curar amb la fórmula religiosa "Us curaré, mitjançant Déu, si creieu en mi" i, a la vegada, preparava diferents procediments terapèutics. Els més freqüents eren purgants, xarops o artilugis per a la sudoració; sense saber si ella els administrava directament, els dongués per beure o els prenguessin davant seu. Abans d'oferir-los, els provava ella o algú que l'acompanyés. Els pacients no coneixien les fórmules però acceptaven bé el tractament; ella aconseguiria curar-los.


Per les seves capacitats, es posava evident que 5 pacients hi van poder recorrer com l'única alternativa als mals pronòstics i remeis deseperançadors d'altres metges.



La relació amb els pacients era des del diàleg, partint de la fórmula religiosa com un gest de confiança per a realitzar alguna acció mèdica.
En la literatura mèdica escolàstic, apareix molt la relació de confiança entre senador i pacient, acompanyada de consells imposants per mantenir-la, creant una dependència del pacient de forma passiva.
En canvi, el cas de Jacoba era molt diferent, ja que tenia un tracte molt més humà i actuava com a mediadora d'un desig involucrant el pacient de forma molt més activa; demanant-los expressar la seva confiança.
Joana de Monciac explica: " I quan va arribar, la va observar, li va prendre el pols i inspeccionar l'orina. I immeduiatament després, li va dir que ella mateixa, per la gràcia de Déu, li podria tornar la salut. I (Joana) li contestava que ho desitjava aixi."


Després, el cas de la Matilde (dona del taverner), que havia estat visitat per metges que no li encertarien tractaments, i l'atendria ella: "La Jacoba li va dir al Joan i a ella mateixa, que li curaria la malaltia amb l'ajuda de Déu si ells ho desitjaven". Normalment, els tractes eren fets en primera persona, com: "Ell es va fer arrossegar fins a casa de la Jacoba", "la Jacoba, requerida pel mencionat Joan, va anar a casa seva" o "ell mateix va demanar que vingués la Jacoba".
Només la Clemència no acceptaria el tractament; no volia que li digués res i es va limitar a fer el tractament. A més, va ser el seu marit en sentir parlar d'ella, la reclama mentre la tractaven altres metges.


La manera d'expressar l'autoritat era molt flexible, però les visites no eren gratuïtes o com amics; Com a canvi, pagaven a la voluntat o pactaven un preu previ. El taverner li donaria uns 40 sous.

Altres vegades, no volia cobrar fins després de la curació.

La confiança anava més enllà: representar un nou tipus d'autoritat femenina atenent les dones, només la reconeixerien en saber sobre el cos femení d'altres dones en la intimitat, davant dels valors masclistes medievals. El fet està estudiat per Luisa Muraro i la Llibreria de Dones de Milà.

Al judici, es defensaria com a dona amb valors socials i simbòlics a la diferència femenina i respectar la seva naturalesa, com també la mateixa masculina: "És més honest i apropiat que una dona experta en aquest art visiti una altra dona malalta, l'explori i investigui els secrets de la natura i les parts més íntimes, enlloc de fer-ho un home; a qui no se li permet veure aquestes coses, ni ivestigar, palpar mans, mamelles, ventre, peus. A part, han d'evitar i fugir de les societats secretes". "I una dona, abans es deixa morir que revelar a un home els seus secrets, per la virtut sexual de moltes dones i la seva vergonya, Fins i tot, moltes dones (també homes) han mort per les seves malalties per no volent ser visitats per metges que coneguessin els seus secrets".

Aquí, la Jacoba fa servir els temes entre secret-genitals-sexualitat Pel que fa el secret, parla de dos espais més concrets: el cos femení i els espais de relació entre les dones. Al primer punt, la la vergomya i la virtut femenines com dos elements que hi han fet accedir els homes. I defensaria l'harmonia entre-dones, advertint que destrossar-la és molt perilllós.

Així, va poder expressar lliurement els secrets íntims davant del silenci.
Però, la cúria eclesiàstica va rebutjar els seus arguments amb un discrus missògen i totalment intolerant, tractant-la d'embaucadora per imitar maneres d'actuar dels homes i no haver passat per algun estudi europeu; i exclouria les dones en accedir a la facultat, discriminant-les com a perilloses. Les respostes del degà i els mestres mostren la discriminació a l'autoritat femenina. i li aplicarien la condemna.


Un procés semblant també el patirien cinc practicants, 3 dones (Joana la conversa, la cirurgiana Margarida d'Ipra i la jueva Belota).

A Catalunya, cap el 1390, també se'n discriminaria de maneres semblants: Francesca i Blanca de Barcelona i Ramona Deulofeu, de València.
Extret: Cabré i Pairet, Montserrat; Salmón Muñiz, Fernando: Poder académico versus autoridad femenina: La facultad de medicina contra Jacoba Félicié (1322).

dimecres, 16 de juny de 2010

La Quinta Forca

Les forques van ser des de la Baixa Edat Mitjana fins al segle XIX van ser un element quotidià dels paisatges urbans medievals i moderns, com ara Barcelona. En el període feudal els senyors de la noblesa tenien dret a alçar forques a les seves terres per demostrar el seu poder jurisdiccional. Generalment hi havia forques de caràcter fix, tot i que en ocasions especials se n'instal·laven de temporals. Solien estar situades a prop dels escorxadors ben a la vora d'on es morien els animals o als límits jurisdiccionals o límits d'accés. Als condemnats normalment se'ls deixava penjats varis dies a les forques per tal de donar exemple, i quan es trobava en els delictes més greus fins i tot s'esquarteraven els seus cossos i es deixaven podrir els trossos.
Durant un temps van ser cinc les zones de forques fixes a Barcelona. Una d'elles era al Pla del Palau, per on ara hi ha la delegació del govern, on hi havia el replà de les forques. D'aquesta ja en tenim notícia l'any 1382 quan els i les veïnes de la zona van demanar al rei Pere III el Cerimoniós que traslladés les fo s a un altre lloc, ja que allò era un transit on s'hi feia molta càrrega i descàrrega de vaixells.
També hi havia forques al Portal de Sant Antoni, al Pla de la Boqueria, que rebia aquest nom perquè era un lloc on es comerciava la carn de boc; al límit jurisdiccional amb la vila de Sants a l'encapçalament conegut amb el nom de Creu Coberta i la cinquena forca estava situada en un lloc més llunyà: més o menys on hi ha el nus de la Trinitat, conegut com el Turó de Finestrelles. Hi ha qui ho situa al carrer Suñol i Gros. Si ja avui dia és un lloc al qual es triga arribar-hi amb metro des del centre ciutat, en aquell temps encara era d'accés més difícil. Aquest emplaçament era un dels accessos que comunicava el Pla de Barcelona amb el Vallès, així que la unificació de forques en aquesta zona tenia un caràcter dissuasori per les persones que s'endinsaven dins del Pla de Barcelona. Des d'aleshores, quan volem expressar que una cosa està molt lluny diem que està a la Quinta Forca.
Extret: Altres Barcelones "La Quinta Forca", http://www.altresbarcelones.com/

dimarts, 15 de juny de 2010

L'Illa de Maians


El litoral de Barcelona no sempre ha estat el mateix, al llarg de la seva història s'ha anat modificant la línia de la costa i la terra ha anat guanyant terreny al mar. Inicialment a través de les aportacions dels sediments de les rieres que venien de Collserola, el riu Besòs i el riu Llobregat, i posteriorment amb la intervenció humana.

Si ara retrocedim cap als segles XIII i XIV trobem en front de la costa i a uns cent metres hi trobem dos bancs de sorra que hi formaven una illa. Aquesta petita illa es va coneixer amb el nom de l'illa de Maians. Igualment ja s'havia anat formant progressivament al llarg de bastants segles anteriors.

A partir del segle XV ens arriba la informació sobre que aquesta illa va acabar connectada amb l'entorn costaner de Barcelona amb la construcció del seu primer port ja el 20 de desembre del 1477 per decisió del rei Joan II.

El següent pas es va realitzar a partir de l'any 1660 quan s'havia iniciat ja abans una ampliació del port i aleshores ja arribava al lloc on ara hi ha el Passeig Joan de Borbó. A partir d'aleshores es realitzarien diferents ampliacions portuàries que s'esdevindrien al llarg dels següents segles.

Així també s'hi han acumulat sorres arrossegades pels corrents hidràulics marins i sediments del Besòs que quedarien retinguts per l'espigó del Port Vell que aleshores anava creixent al voltant de l'Illa de Maians, com si s'anés formant una petita península.

Aquest territori a fora muralles va ser reclamat per la parròquia de Santa Maria del Mar al·legant un privilegi medieval, comença a ser ocupat per barraques i magatzems de pescadors a la que s'afegirien els desallotjats de l'enderroc del barri de la Ribera

Al segle XVIII on havia estat Maians hi naixia el barri de la Barceloneta. Aquest barri va ser projectat i construït per l'enginyer Joris Prosper Van Verboom l'any 1753 per tal d'encabir-hi tots els habitants de la Ribera que havien perdut les seves cases enderrocades per Felip V per construïr la Ciutadella.


L'any 1986 l'escriptor català Quim Monzó va recordar el nom d'aquesta illa en el seu llibre de contes: L'Illa de Maians.