La Quinta Forca

Les forques van ser des de la Baixa Edat Mitjana fins al segle XIX van ser un element quotidià dels paisatges urbans medievals i moderns, com ara Barcelona. En el període feudal els senyors de la noblesa tenien dret a alçar forques a les seves terres per demostrar el seu poder jurisdiccional. Generalment hi havia forques de caràcter fix, tot i que en ocasions especials se n'instal·laven de temporals. Solien estar situades a prop dels escorxadors ben a la vora d'on es morien els animals o als límits jurisdiccionals o límits d'accés. Als condemnats normalment se'ls deixava penjats varis dies a les forques per tal de donar exemple, i quan es trobava en els delictes més greus fins i tot s'esquarteraven els seus cossos i es deixaven podrir els trossos.

Durant un temps van ser cinc les zones de forques fixes a Barcelona. Una d'elles era al Pla del Palau, per on ara hi ha la delegació del govern, on hi havia el replà de les forques. D'aquesta ja en tenim notícia l'any 1382 quan els i les veïnes de la zona van demanar al rei Pere III el Cerimoniós que traslladés les fo s a un altre lloc, ja que allò era un transit on s'hi feia molta càrrega i descàrrega de vaixells.

També hi havia forques al Portal de Sant Antoni, al Pla de la Boqueria, que rebia aquest nom perquè era un lloc on es comerciava la carn de boc; al límit jurisdiccional amb la vila de Sants a l'encapçalament conegut amb el nom de Creu Coberta i la cinquena forca estava situada en un lloc més llunyà: més o menys on hi ha el nus de la Trinitat, conegut com el Turó de Finestrelles. Hi ha qui ho situa al carrer Suñol i Gros. Si ja avui dia és un lloc al qual es triga arribar-hi amb metro des del centre ciutat, en aquell temps encara era d'accés més difícil. Aquest emplaçament era un dels accessos que comunicava el Pla de Barcelona amb el Vallès, així que la unificació de forques en aquesta zona tenia un caràcter dissuasori per les persones que s'endinsaven dins del Pla de Barcelona. Des d'aleshores, quan volem expressar que una cosa està molt lluny diem que està a la Quinta Forca.

Extret: Altres Barcelones "La Quinta Forca", http://www.altresbarcelones.com/

L'Illa de Maians

El litoral de Barcelona no sempre ha estat el mateix, al llarg de la seva història s'ha anat modificant la línia de la costa i la terra ha anat guanyant terreny al mar. Inicialment a través de les aportacions dels sediments de les rieres que venien de Collserola, el riu Besòs i el riu Llobregat, i posteriorment amb la intervenció humana.

Si ara retrocedim cap als segles XIII i XIV trobem en front de la costa i a uns cent metres hi trobem dos bancs de sorra que hi formaven una illa. Aquesta petita illa es va coneixer amb el nom de l'illa de Maians. Igualment ja s'havia anat formant progressivament al llarg de bastants segles anteriors.

A partir del segle XV ens arriba la informació sobre que aquesta illa va acabar connectada amb l'entorn costaner de Barcelona amb la construcció del seu primer port ja el 20 de desembre del 1477 per decisió del rei Joan II.

El següent pas es va realitzar a partir de l'any 1660 quan s'havia iniciat ja abans una ampliació del port i aleshores ja arribava al lloc on ara hi ha el Passeig Joan de Borbó. A partir d'aleshores es realitzarien diferents ampliacions portuàries que s'esdevindrien al llarg dels següents segles.

Així també s'hi han acumulat sorres arrossegades pels corrents hidràulics marins i sediments del Besòs que quedarien retinguts per l'espigó del Port Vell que aleshores anava creixent al voltant de l'Illa de Maians, com si s'anés formant una petita península.

Aquest territori a fora muralles va ser reclamat per la parròquia de Santa Maria del Mar al·legant un privilegi medieval, comença a ser ocupat per barraques i magatzems de pescadors a la que s'afegirien els desallotjats de l'enderroc del barri de la Ribera

Al segle XVIII on havia estat Maians hi naixia el barri de la Barceloneta. Aquest barri va ser projectat i construït per l'enginyer Joris Prosper Van Verboom l'any 1753 per tal d'encabir-hi tots els habitants de la Ribera que havien perdut les seves cases enderrocades per Felip V per construïr la Ciutadella.

L'any 1986 l'escriptor català Quim Monzó va recordar el nom d'aquesta illa en el seu llibre de contes: L'Illa de Maians.

Exposició de pensadores del segle XII

Entre els dies 14 de maig i 14 de juny del 2010 a la Biblioteca de la Facultat de Geografia i Història de la UB s'ha inaugurat una exposició que es diu: Pensadores del segle XII: Hildegarda de Bingen, intel·lectual polifacètica (1098-1179), i Herrada de Hohenburg (1125/1130-1195) que va ser compiladora de l'Hortus deliciarium, organitzada pel Seminari de Filosofia i Gènere. Eren dues pensadores que tenien un viu interès comú per a la filosofia natural, l'art i la música que les dues van excercir.

Hildegarda va ser una autora polifacètica i molt prolífica; va escriure obres sobre filosofia, ciències naturals i medicina, un extens epistolari, un drama moralitzant i un recull de cançons amb música i lletra pròpies. També va inventar una Lingua ignota i va ser la inspiradora iconogràfica de les il·lustracions de les seves obres.

Herrada de Hohenburg va ser compiladora de l'Hortum deciliarum, una obra singular amb textos amb una originalitat iconogràfica sobre la història de la salvació.

L'exposició es troba acompanyada amb imatges i textos procedents de manuscrits i edicions facsímils de les obres d'Hildegarda i Herrada en uns taulells situats a la planta -1

Per més informació sobre l'exposició la podeu trobar a:

http://www.ub.edu/filosofiagenere o també a la web de les biblioteques de la UB a través d'aquest apartat: http://www.bib.ub.edu/es/eines/archivo-noticias/?tx_mininews_pi1%5BshowUid%5D=775&cHash=705e5961f6 http://www.bib.ub.edu/es/eines/archivo-noticias/?tx_mininews_pi1%5BshowUid%5D=775&cHash=705e5961f6.